miércoles, 6 de diciembre de 2017

PMAR i dones d'Afganistà



El passat dimecres la classe de 3 de PMAR vam anar a un museu situat a la plaça d’ Horts Soguers. L’ exposició tractava sobre la vida de les dones d’ Afganistà, a través d’ imatges i petits texts. Em va impactar moltísim. 
En aquests texts es narrava com els talibans tenen prohibides fer a les dones coses ara conduir, practicar esports i treballar fora de casa. Encara que, per a mi, el més cridaner va ser el fet de no poder tindre una simple asistència mèdica, perquè, això dona lloc a moltíssimes morts per una simple malaltia o un embaràs dificultós.
Els textos contaven con de ben petits, els pares, eduquen i donen al seu fill una imatge masclista, que per desgràcia, ell aprén i repetix, per això aquest comportament és quasi impossible de frenar.
 Exemples de masclisme a l’ Afganistà serien aquestos:
En el matrimoni la dona és comprada per l’ home, ja que el seu pare la ven. Per una bona quantitat de diners i amb això es pensen que la dona és d’ ella i que poden fer el que vulguen amb ella, com ara explotar-la, violar-la o pegar-la. A banda d’ això, la primera vegada que la dona veu el seu futur marít es el día del seu casament, i una vegada casada no poden separar-se. La boda es celebra de forma separada, és a dir, els xics estan en una sala i les xiques en una altra.


El més sorprenent de tot això és que les dones són obligades a casar-se amb tan sols 14 o 15 anys amb homes molt més major (30,40 o 60 anys).
Poc després de casar-se, les xiquetes tenen fills i no un, sinó dos, tres, quatre, cinc... i a ademés molt seguits, fent que el cos no es puga recuperar. Això fa que moltes dones morguen durant el part, però també que molts xiquets estiguen desnutrits, ja que el cos de la seua mare no té prou llet per alimentar-los. Altre efecte que això provoca és el ràpid envelliment de les xiquetes. Per desgràcia, totes les dones no poden sostenir aquesta forma de vida, per això moltes intenten suicidar-se, derramant-se un got de gasolina pel seu cos, i a continuació es prenen foc fins morir.



La foto que més em va impressionar va ser la de Ragina Hami, on se’ ns mostrava com la seua filla portava flors a la tomba del seu pare assassinat pels talibans, després d’ haver decidit voluntariament regressar a Afganistà per poder ajudar la població a eixir de la pobresa. Ell aguera pogut quedar-se a America per viure el somni americà, peró va decidir tornar al seu país a ajudar els seus, i va trobar la mort.
El text que més em va impressionar va ser el d’ una xiqueta anomenada Jamila, que amb tan sols 17 anys ja tenie dues filles, ella, va intentar suicidar- se per poder fugir del seu infern. 
Aquesta excursió va ser molt curta, però a la vegada intensa i molt educativa, ja que ens mostra les barbaritats que es fan no molt lluny d’ açí  sense que  a ningú l’ importe, ja que no fem molt per ajudar-les i, per desgràcia, sembla que això continuarà.

Mario Álvarez Caravaca 3 PMAR

No hay comentarios: